Adeu antiga estació d’autobusos de Lleida

 

Els meus records són infinits. Si vaig començar als 10 anys anant a Lleida i ara en tinc 63, com podeu imaginar, això és inabastable. Però voldria que fossin uns records dels inicis, de quan hi havia consigna i lavabos decents.

Amb 10 anyets em van portar interna, pujant i baixant un dia a la setmana, de dilluns a divendres. A la meva ruta marxaven dos cotxes de línia: un sortia de Massalcoreig i l’altre de la Granja d’Escarp; entre tots dos recollien gent de tots els pobles. De xofers hi teníem en Josep de Sosetes, a la Granja d’Escarp en Ramon i a Seròs l’Aleix. Però abans d’arribar a l’estació ens quedava tot un trajecte ple de vida.

Ja és coneguda la meva frase “et conec del cotxe de línia”, dita a les escriptores Teresa Ibars, d’Aitona, i Àngels Guil, de Seròs, i al prestigiós filòsof Ferran Sáez Mateu, de la Granja. M. Cinta, després vaig per tu.

Del viatge recordo que, quan arribàvem a Aitona, em fascinaven aquelles cases tan precioses i grans de la carretera, i quan pujàvem aquells nois i noies tan guapos. I de la filòloga Eva Florensa, que ja de ben petita es veia molt espavilada; anàvem al mateix col·legi i em passava els treballs de religió.

Aquells dilluns l’estació estava a petar de gent d’arreu. En arribar a Lleida, a mi, amb el meu uniforme, m’esperava el tiet Estevet, que em venia a buscar a l’estació per portar-me al col·le. El primer any, tots els dilluns. Gràcies, tiet. Era el millor del dilluns, perquè després em tocava tota una setmana d’angoixa, desitjant que ja arribés divendres per tornar a casa. D’horaris, ben pocs: dos d’anada (matí i tarda) i dos de tornada (migdia i nit). Hauria agraït més horaris quan vaig fer COU i em tocava esperar per aquells bars. Recordeu el Senglar? I el Xanadú de l’Olívia? De l’angoixa de l’internat vaig passar a la il·lusió del Joan Oró. Llavors no hi havia parada i hi anàvem a peu, ben contenta perquè anava a l’insti.

I el quiosc? Tot un món dintre d’un altre món.

Als cotxes hem cantat, hem anat drets amb el pompis recolzat als recolzabraços, fumant com carreters; hem anat al darrere de tot com si anéssim d’excursió; hem vist xiclets enganxats als cendrers; hem anat amb cortines trencades a les finestres, sense cortines, amb pols als seients, amb goteres al cotxe de línia… Llavors pujava i baixava cada dia de Massalcoreig.

Fins que va arribar el projecte de vida d’estudiar a Barcelona. Recordo la gent fent cua per agafar els bitllets un dilluns, amb cara de dilluns, i la M. Cinta i jo rient i desprenent felicitat precisament perquè era dilluns. I cap a l’Alsina Graells, portadora de somnis. Allí sempre veia l’escriptora Imma Monsó, però no ens vam conèixer mai. Els dilluns amb la M. Cinta eren riure contínuament. Després dels bitllets anàvem a esmorzar i érem tot un contrast d’emocions amb la resta dels mortals.

Tot això que intento comprimir, com si es poguessin posar els records en un pot de conserva, s’escapa: l’emoció d’uns moments que ja no tornaran i dels quals l’estació era testimoni.

I, tal com quan va tancar l’estació de l’Alsina Graells a Barcelona, ara em venen de cop tots els records de l’estació de Lleida: punt de trobada, camí de destins i esperança.

M. Antònia Gili Vergé
Presidenta del Club de Lectura de Massalcoreig