Els avis: memòria i arrels

 

Hi ha persones que no acostumen a ocupar grans titulars, però que sostenen el món amb la discreció dels gestos quotidians. Són els avis. Homes i dones que han aixecat famílies, han superat temps difícils i han deixat el llegat més valuós que existeix: una manera d’entendre la vida basada en l’amor, l’esforç i la dignitat.

El Dia Internacional dels Avis que es celebra el dia 26 de juliol, és una magnífica oportunitat per reconèixer el paper imprescindible que exerceixen dins les famílies i la societat. Els avis són la memòria viva de la nostra història, el refugi en els moments difícils i el pont que uneix generacions. Transmeten valors, tradicions i experiències; els nets els retornen il·lusió, esperança i futur. És un dels vincles més bells que existeixen.

En una societat marcada per la immediatesa, els avis ens recorden que les coses més importants només creixen a foc lent. Ens ensenyen la paciència, la perseverança i la cultura de l’esforç. Amb el seu exemple reforcen el respecte pels altres, l’amor a la família, el compromís cívic i la solidaritat. També ens deixen una lliçó especialment necessària en els temps que vivim: el diàleg sempre és el millor camí per resoldre els conflictes. Les paraules dites amb estima construeixen; els crits només aixequen murs.

La seva aportació va molt més enllà de l’afecte. Molts avis fan possible la conciliació de la vida familiar, acompanyen els nets a l’escola, col·laboren en activitats escolars i extraescolars, escolten, eduquen i abracen. Regalen el bé més preuat que existeix: el temps. I ho fan sense esperar res a canvi.

Avui vull tenir un record molt especial pels meus avis, nascuts i criats a Ontiñena. Formaven part d’aquella generació que va conèixer la Guerra Civil, la dura postguerra i els anys del franquisme. Van viure la fam, les privacions i la incertesa, però mai no van perdre la dignitat ni l’esperança. Sense grans reconeixements ni medalles, van protagonitzar l’heroisme més extraordinari de tots: llevar-se cada matí, treballar sense descans i construir un futur millor per als seus fills i nets.

Van aprendre a viure amb poc i a compartir-ho tot. Amb les seves mans van aixecar llars, van educar famílies i van sembrar els valors que avui continuen donant fruit. D’ells hem heretat molt més que un cognom: hem heretat la capacitat de resistir, de treballar amb honestedat, d’estimar sense condicions i de mantenir-nos drets davant les adversitats.

Cada arruga dels nostres dels avis, explicava una batalla superada; cada somriure era una victòria assolida amb sacrifici i perseverança. No ens van deixar grans riqueses materials, però sí un patrimoni immens: la humilitat, el respecte, la fortalesa i l’amor per la família.

Diversos estudis confirmen que la relació entre avis i nets beneficia totes dues generacions, però hi ha una realitat que no necessita cap demostració científica: l’amor compartit entre avis i nets enriqueix la vida de tots.

Quan recordem els nostres avis, no recordem només qui eren. Recordem, sobretot, qui ens van ajudar a ser. Perquè ells són les arrels invisibles que sostenen el nostre present i permeten que el futur continuï creixent fort i ple d’esperança.

Gràcies per cada abraçada, cada consell i cada renúncia. Gràcies per convertir les dificultats en fortalesa i els silencis en exemple. Sou el cor de les nostres famílies.

Perquè, al capdavall, els avis són petons convertits en persones.

Jose Luis Solans Pueyo. Doctor en Dret. Professor de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida (Adscrita a la UDL).