Jordina Freixanet
Jordina Freixanet 2a tinent d’alcalde i regidora de Presidència

La celebració del Dia de la Mare es remunta a l’antiga Grècia, en aquella època els honors es retien a Rea, la mare dels majors déus: Zeus, Posidó i Hades. Segles més tard, la celebració fou a la Hilària, que se celebrava el 15 de març. La comunitat cristiana vinculava el dia de la Mare amb el 8 de desembre, la Immaculada Concepció, dia que encara se celebra en alguns països. La globalització ha fet que a Catalunya celebrem aquesta diada el primer diumenge de maig i en els darrers anys ho fem amb aquella sensació de ser una tradició que es va perdent perquè només es concep o se la relaciona amb el capitalisme pervers i les campanyes publicitàries d’una societat malalta de consum.

Avui és primer de maig i és també el dia de les mares (en aquest plural inclusiu); coincidències que sovint es produeixen i que quan ho fan ens fan reflexionar encara més en aquest binomi de la vindicació del dret al treball i de la vindicació del dret a tenir vida més enllà del treball. I és especialment coincident que sigui enguany en aquest 2022, que el situem com l’any postcovid i també com l’any de “la gran dimissió”; aquest fenomen que comença a preocupar als grans lobbys econòmics del món. Una revolta dels treballadors, en paraules de Krugman, que exigeixen un referèndum col·lectiu sobre les múltiples crisis i la precarietat en nòmina, que cada vegada és més sagnant, principalment en clau de gènere.

Però avui, des d’aquestes línies, em vull dirigir a les mares, a les mares perfectes i a les mares desastre. A les mares que se senten culpables per treballar moltes més hores de les que voldrien, d’arribar a casa tard i no poder llegir el conte cada nit, a les mares que no tenen temps -ni ganes- a tenir la disfressa a punt i les manualitats més ben fetes, a les mares que no han fet mai unes croquetes casolanes i a les mares que van cansades perquè es posen a treballar abans que s’aixequin els petits i arriben a casa -de vegades- quan ja dormen. Mares esgotades per intentar arribar a tot arreu i no sé mai a l’hora enlloc. 

A les mares i a les dones que vivim en un món que, encara avui, arrosseguem aquesta síndrome de la impostora: anteposar sempre els desitjos dels altres per tenir acceptació i sentir-se bé, amb la necessitat de rendir al màxim en tot amb un sobreesforç desmesurat, en creure que el bo que ens passa és qüestió de sort i que no ens ho mereixem prou, treballar “full-time”, adoptar un model masculí de lideratge en què s’ha de renunciar a tenir vida privada o s’ha d’invisibilitzar. I quan -malgrat tot això- ets a la cúspide, tenir un sostre de vidre que encara sembla que hem de ser als llocs per raó de la quota, quan la capacitat està més que demostrada.

El feminisme és un moviment de classe, que ens ha alliberat, ens ha empoderat i ens ha donat eines per decidir en tot moment quina vida volem tenir. Tanmateix, en aquest feminisme transformador i que s’articula des de la sororitat de totes, encara avui quan moltes dones fan l’opció de ser mares i gaudir d’una professió que han conreat amb el seu esforç a moltes els rosega la culpa de pensar que no són prou bones mares. I malgrat que totes tenim clar que quan fas una opció de vida “n’has de pagar algun preu” aquest preu no pot ser la culpabilitat que corseca. 

La meva mare va treballar -molt- sempre. En el record de la meva infantesa s’hi desdibuixen les estones a la torre amb els padrins i tots els cosins; els dissabtes amb els avis; les visites a les garrigues o els cucalòcums i els circs amb els tiets. Els diumenges de matinar molt per poder fer una excursió a la platja o a la muntanya, moltes estones d’avorriment a la botiga o els nadals sense mare, perquè treballant al carrer major de Lleida des de la puríssima fins després del primer cap de setmana de rebaixes no tenia ni un sol dia lliure. Es necessita tota una tribu per cuidar un infant i la meva petita tribu ens va acompanyar en aquesta criança que agafa el lema de la Pilarín Bayés: “surten com surten i fem el que podem”.

Crec que cal fer una oda a les maternitats imperfectes, a totes les mares del món. Fem el que podem, i els vostres fills us estimen. Ens estimen. Tal com som, amb les virtuts i els defectes; amb els desastres quotidians. Cuideu-vos i estimeu-vos més, mares, totes les què teniu petits, els que ja són grans, els que han esdevingut pols d’estel, a les madrastres i les que des de la convicció de no ser mares, a voltes n’esdevenen en forma de tribu. 

Un tribut a totes vosaltres, des de l’admiració i la sororitat compartida: A les mares.

 

Jordina Freixanet i Pardo

Segona tinent d’alcalde i regidora de Presidència

ilerdent

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Teleponent t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Mediaponent, SL (Teleponent) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Mediaponent) dins de la UE.Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en direcció@teleponent.cat així com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://www.teleponent.cat/politica-de-privacitat/, així com consultar la meva política de privacitat.