Almenar inaugura el carrer Manolita Susagna

La Paeria d’Almenar ha dut a terme aquest diumenge l’acte d’inauguració del carrer Manolita Susagna, que substitueix al de Jordana de Pozas.

La cerimònima s’ha desenvolupat al mateix carrer, que també compta amb un mural de la histórica almenarenca. A més del veïnat del poble, hi han participat la paera d’Almenar, Teresa Malla, la directora dels serveis territorials d’Igualtat, Elena Fuses, la diputada d’Igualtat, Helena Martínez Siurana, familiars de Manolita Susagna vinguts de Perpinyà i regidors dels consistori almenarenc.

Durant l’acte, que ha fet un repàs de la vida de Manolitat Susagna, ha servit per fer “justicia històrica”, com ha afirmat la paera en cap, ja que “per una banda comptem amb un carrer amb nom de dona, que volem que sigui l’inici d’un procés de canvis de nomclàtor al municipi; i per l’altra, fem justicia per la Manolita, una veïna que durant tota la seva vida va ser un exemple de lluita contra el règim franquista i d’amor pel nostre poble i la seva gent”.

Per la seva part, la diputada Helena Martínez ha assenyalat que amb aquest reconeixement “es fa un acte de justícia i d’amor: per la visibilització d’una dona com la Manolita però també del paper de moltes dones que durant les èpoques més fosques i vergonyants de la història, el franquisme, han quedat invisibilitzades”

Aquest canvi de nomenclàtor sorgeix arran d’una petició de la plataforma Almenar Memòria Històrica. El mural tmabé inclourà un codi QR amb la biografia de Manolita Susagna.

Va néixer a Almenar l’any 1916 i va morir a Perpinyà l’any 2010. La professió de perruquera va marcar la seva vida. Després d’obrir una perruqueria  a Almenar l’any 1935, va esclatar la guerra civil, el seu marit va ser enviat al front, i posteriorment els nacionals van entrar a Almenar, on van devastar el seu negoci. Tot i reobrir-lo, mesos més tard, l’any 1939 travessa la frontera amb el seu fill, buscant el seu marit al camp de Barcarès, com a refugiat polític.

L’any 1940, després d’haver tornat a Catalunya, va tornar a creuar la frontera, novament amb la intenció de trobar el seu marit.

En el seu pas pel Coll de l’Ouillat fins a Saint-Genis des Fontaines, la gendarmeria francesa li va requisar les pertinences i la van portar, juntament amb el seu fill, a Perpinyà, i després al camp de concentració de Bram, on va fer d’infermera.

Coincidint amb la invasió alemanya, i amb el seu marit al costat, són enviats al camp de concentració d’Argelès, on va començar a cosir i pentinar, especialment a la dona del director del camp, un fet que la va posar en una situació de cert privilegi. Tot i això, van ser traslladats al camp de concentració de Rivesaltes a l’agost de 1941. Posteriorment, van ser acollits pel Socors Mennonita (quàquers) a la seva Casa de Convalescència (Vila Saint Christophe) a la platja de Canet.

Cinc anys després de la retirada, es van instal·lar a Perpinyà, mentre seguia cosint. A la dècada dels 50 va participar en activitats del PCE-PSUC, i en la dels setanta es va fer sòcia del Centre Espanyol de Perpinyà, on va obrir una secció de costura de la qual va ser professora fins un mes abans de la seva mort, al març de 2010.