Carta als targarins i targarines contraris al dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya (II)

Estimats/es amics/gues,

Explicava la setmana passada què entenia pel concepte “ nació”, quines diferencies hi havia amb el concepte “estat”, i com Catalunya havia de ser considerada com a una nació sense estat ( cosa que per a molts ja no serà així a partir d’ara en què s’ha declarat la República catalana).

Es desprendria doncs que hi ha moltes nacions sense estat que ja estan bé tal com estan dins dels estats constituïts legalment al llarg del món, i altres que hi són a la força més o menys violenta. Hi ha també confederacions d’estats com EEUU o estats federals con Alemanya o confederals com Suïssa que han resolt el tema de manera satisfactòria per a la majoria.

Generalment, qualsevol nació dins d’un estat més o menys centralitzat ho accepta si s’han integrat, i els seus habitants s’han sentit ben tractats i hi veuen més avantatges que inconvenients en la seva situació. Per exemple l’estat francès conté en el seu interior algunes regions que havien estat nacions, i que poc a poc van perdent o han anat perdent la seva identitat. Per exemple, sense anar més lluny, la mateixa part de Catalunya que al segle XVII va ser annexionada i que anomenem Catalunya Nord ( comarques del Rosselló i Cerdanya altres de més petites). I accepten la seva integració a l’estat francès perquè segurament aquesta gent han estat ben tractats històricament i hi deuen veure els avantatges.

El cas és que Catalunya mai no s’ha integrat a l’estat espanyol, i pocs període hi ha hagut de bona convivència al llarg de la història, i sempre que no hi ha hagut conflicte, ha estat a causa que les repressions van ser tan brutals que després de les seves aplicacions, el nostre país quedava exhaust i reduït per un llarg temps, però mai vençut ja que sempre ha reaccionat de manera brillant.

De la repressió del segle XVIII després el Decret de Nova Planta i la constitució per primer cop a la història d’una Espanya centralitzada i unida, en sorgí al llarg del segle XIX el moviment anomenat La Renaixeça que recuperava la nostra llengua com a eina literària i els primers autors en català com Verdaguer i Guimerà i el Jocs Florals que van ser uns concursos literaris en català. Però també va anar sorgint una reivindicació política, amb les Bases de Manresa, els primer llibres i diaris de Valentí Almirall o Torres i Bages, i el primer partit polític ja en el segle XX que fou la Lliga Nacionalista, i un primer pas de recuperació institucional que va ser la Mancomunitat de Catalunya amb el seu president Prat de la Riba, on , per cert, hi va poder desenvolupar el seu treball segurament la persona més decisiva per a la nostra cultura que va ser Pompeu Fabra qui va dedicar la seva vida a ordenar i fixar la nostra llengua que estava ben esbarriada i sense normativa. I després va arribar a República i l’Estatut, i la constitució de la Generalitat com a govern i el Parlament i els presidents Macià i Companys qui va morir afusellat pel franquisme.

La segona gran repressió cultural va ser la franquista que , entre altres coses va comportar o l’assassinat dels nostres líders i ciutadans millors ( i sigui dit, els de tota la resta de l’estat espanyol) o la seva expulsió cap a l’exili, en molts casos per sempre. No obstant, les resistències sociopolítiques i culturals es van organitzar i va anar creixent fins a la mort del dictador. Va vindre després la Transició, en què la figura del President Tarradellas va sorgir d’una forma imprevista, fins a ser nomenat el President de la nova Generalitat que fins ara hem tingut, amb els períodes del pujolisme , els tripartits, i tot els procés en què estem immersos fins ara mateix.

(continuarà)