La Lleida que hem fet, entre tots i totes

Benvolguts lectors, benvolgudes lectores, permeteu-me que avui utilitzi aquestes ratlles  per compartir unes reflexions sobre els resultats assolits per Esquerra Republicana, tan a Lleida com en d’altres ciutats catalanes, que no van ser ni esperats ni bons. 

El 2019, vam aconseguir fer realitat el canvi honest, trencar amb gairebé 40 anys d’alcaldies socialistes. Durant aquests 4 anys de mandat republicà, compartit amb  Junts i –durant un temps—amb el Comú, a la ciutat de Lleida hem fet moltes coses, malgrat ser un dels mandats municipals més complexos de la història dels ajuntaments democràtics. Primer, amb un deute desorbitat (del 107%),  que hem reduït en 33 punts, fins arribar al 73%. Després, una pandèmia que va aturar el món i les ciutats, que ens va fer posar la salut al centre, prioritzant-la davant de qualsevol altra accions. I hem acabat encara amb una crisi de preus fruit de la inflació per la guerra d’Ucraïna.

No ha estat fàcil, doncs, però tot i així hem impulsat grans projectes per a la ciutat, sempre des de l’honestedat del bon govern, la cooperació, la participació i el sentit de ciutat. Gràcies a l’esforç de posar ordre a les arques municipals, hem rebut prop de 25 milions d’euros d’Europa que ens permetran impulsar obres tan esperades com la rehabilitació del Palau de Vidre, als Camps Elisis, la renaturalització de les Basses d’Alpicat o bé millorar la mobilitat de la ciutat. Hem desencallat el Pla de l’Estació, després de portar més de 20 anys tancat en un calaix. Hem fet passes en ferm per a la construcció d’una nova estació d’autobusos, situada al costat de l’estació ferroviària, pilar indispensable per a la revitalització de la Rambla Ferran. Hem desencallat el polígon Torreblanca-Quatre Pilans, una oportunitat històrica perquè Lleida no torni a perdre el tren de la industrialització. I hem posat en marxa una solució estable, finalment, a l’acollida de temporers. Perquè no entenem la nostra ciutat sense tenir molt en  compte els drets i les dignitats de les persones.

Però aquest passat 28 de maig, després de la nit electoral, vam constatar que la ciutadania no ens havia fet la confiança que necessitàvem per continuar impulsant aquest canvi a la ciutat de Lleida. Els resultats no han estat bons; ni bons ni esperats. Així és, també, el joc de la democràcia i -com va dir la Jordina Freixanet- cal aprendre de les victòries, però encara més de les derrotes. Cal fer autocrítica i cal mirar al futur. I això hem fet. I això farem. Cal fer una autocrítica objectiva i constructiva per comprendre què ha passat amb ERC a nivell local i nacional, i això requereix temps, sang freda i intel·ligència.

A Lleida, l’aliança pel canvi no ha superat la prova de les eleccions del 2023. Donat que el PSC no disposa de la força suficient per governar en solitari, haurà d’arribar a acords amb aquella força política amb la qual presenta més coincidències –en matèria de seguretat, acollida de temporers, espanyolisme…— i que és el Partit Popular. El gir a la dreta que ha fet la ciutat ens preocupa i molt, perquè estic convençut que en veurem els efectes ben aviat, i no seran pas bons. La magnitud de l’abstenció –gairebé el 50% de la ciutadania s’ha desentès d’aquestes eleccions— també ens ha de preocupar –i molt—com a demòcrates i com a lleidatans. 

Dit això, em vaig comprometre la mateixa nit electoral a fer introspecció per analitzar la meua responsabilitat i la meua influència sobre els resultats electorals. En el meu cas, crec honestament que no seria una bona idea voler liderar –després dels resultats obtinguts— el grup republicà a la Paeria. S’ha d’exhibir fortalesa i intel·ligència, tant en el moment dolç de la victòria com en el moment delicat de la derrota. Tinc 65 anys, unes responsabilitats familiars i –sobretot— una vocació docent que ha inspirat la major part de la meua vida i que em porta de tornada a les aules de la Universitat de Lleida. 

Lleida tindrà, doncs, cinc regidors i regidores republicanes, encapçalades per una dona jove, brillant, amb experiència política i amb un futur que estic segur que serà brillant i dilatat, la Jordina Freixanet. I no tinc cap dubte que conduiran, de nou, la Paeria i la ciutat de Lleida cap a un futur pròsper i republicà.

Aquesta ha estat la Lleida que hem fet, la Lleida que hem construït. Quatre anys han estat  prou per a garantir més drets, per a desencallar i treure del calaix grans projectes, per a poder apropar-nos a la gent, per conversar i dialogar amb tothom. Però quatre anys han estat insuficients per a quallar una altra manera de governar, de fer les coses. Tenim un gran repte, de cara a les properes eleccions generals però sobretot de cara a les properes municipals: mobilitzar tota la gent que diumenge es va quedar a casa. Gairebé la meitat dels lleidatans i lleidatanes cridats a votar no hi van anar. I aquesta és la terrible notícia. Perquè si no hi anem, si no ens mobilitzem -i no som capaços de mobilitzar- la dreta avança sense aturador. I ja sabem com ens va, als catalans, quan la dreta avança.

Avui, des d’aquestes línies, vull agrair a tota la gent que ens ha fet confiança, no només aquest diumenge, sinó durant algun moment d’aquests quatre anys. Vull demanar disculpes a tots aquells que s’han pogut sentit decebuts i vull donar les gràcies a totes les persones que en algun moment ens han estès la mà. Sens dubte, han set els 4 anys més intensos -segurament- de la meua vida.

Per Lleida, i pels lleidatans i les lleidatanes, sempre. Al cap i al cor.

Miquel Pueyo i París
Alcalde en funcions de Lleida