Més enllà de l’esport

 

Fa uns mesos, al Barris Nord, quan el Força Lleida es jugava la permanència a l’ACB, va sonar la botzina final i vaig mirar més les grades que no pas la pista. Hi havia gent abraçant-se sense conèixer-se. Padrins, pares, fills. Persones que segurament l’endemà tornarien a discutir de política, de futbol o de qualsevol altra cosa. Però aquell vespre tots somreien. No celebraven només una victòria. Celebraven que Lleida continuaria jugant al més alt nivell.

He sentit la mateixa emoció amb el Lleida Llista aixecant una nova Copa d’Europa o amb el Vila-sana fent història a l’hoquei femení. Quan un equip de casa triomfa, no guanya només un club. Guanya una ciutat. Guanya un poble.

Aquest Mundial també ens ha deixat una imatge que convida a la reflexió. Vuit jugadors formats a la Masia del Barça han defensat la selecció espanyola. Una nova demostració que Catalunya continua sent una de les grans escoles de futbol del món. En acabar el partit, alguns jugadors van voler mostrar les seves arrels amb tota naturalitat. Alguns amb la senyera. Perquè, fins i tot quan es representa una selecció, cadascú continua portant dins seu el país, la terra o la ciutat que l’ha vist créixer.

I per què aquesta normalitat no la pot tenir Catalunya? Quin és el motiu? És esportiu? Costa de creure-ho. Catalunya fa dècades que forma esportistes d’elit i compta amb clubs, federacions i una estructura esportiva de primer nivell. És jurídic? Tampoc sembla un argument definitiu quan el mateix esport internacional demostra que hi ha realitats nacionals diverses que competeixen oficialment sense que això posi en qüestió l’existència dels estats dels quals formen part. El Regne Unit n’és un exemple ben conegut. Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord tenen seleccions pròpies en diferents esports. O és, senzillament, una decisió política?

No pretenc convèncer ningú que senti el que jo sento. Hi ha molts catalans que se senten representats per la selecció espanyola, i això és tan legítim com qualsevol altre sentiment. Però també n’hi ha molts que no. I aquesta és la diferència. Els primers poden gaudir de la selecció amb què se senten identificats. Els segons no en tenim la possibilitat. No podem escollir. No es tracta de treure res a ningú. Es tracta que els catalans ens puguem emocionar amb la nostra selecció.

L’esport fa visibles les identitats. Catalunya és una nació mil·lenària amb una llengua, una cultura i una història pròpies. També és una nació esportiva. Ho demostren els seus clubs, les seves federacions, els seus milers de voluntaris i els esportistes que, des de fa dècades, competeixen al màxim nivell arreu del món. Darrere de cada victòria hi ha famílies, entrenadors i milers de nens i nenes que entren cada tarda en un pavelló o surten a un camp amb una il·lusió immensa.

Quan un nen es posa per primera vegada una samarreta no pensa en política. Somia. Somia jugar una final. Somia arribar tan lluny com pugui. I molts també somiarien poder representar oficialment el seu país. Cap nen català hauria de renunciar a aquest somni. No perquè vulgui ser més que ningú ni perquè vulgui guanyar ningú. Simplement perquè estima el seu país.

Representar un país és molt més que disputar un partit. És sentir que els teus colors també poden ser els colors d’un equip. És poder emocionar-te quan sona un himne que sents teu. És poder explicar al món, amb orgull i amb normalitat, qui ets.

Els pobles també s’expliquen al món a través de l’esport. I estic convençuda que arribarà el dia que Catalunya també ho podrà fer amb la seva selecció.

 Violant Cervera, Portaveu i candidata del grup Junts a la Paeria de Lleida