El president Puigdemont com el fill pròdig dels poderosos

Deia la setmana passada que aquesta mobilització de l’ 1-O tenia una cosa molt positiva, i era que tots els poders reals de l’estat i de Catalunya hi estan en contra, i que, precisament per això, calia donar-hi suport.

No se m’escapa que sembla impossible que sigui així essent Puigdemont el capdavanter del moviment, i el PdeCat hi consti com a part fonamental, ja que és molt pressuposar que el president i el partit de dretes estiguin contra els poders de Catalunya als quals representen, però, encara que involuntàriament, a mi em sembla que sí.

Crec sincerament que no és el mateix la CIU del temps de Pujol i el PdeCat d’ara mateix. Pujol era un moderat i un pragmàtic, i es dedicava a allò que sabia fer molt bé, és a dir, guanyar el poder i conservar-lo , encara que fos a base de trampes i comissions il·legals, guanyar per a Catalunya allò que era possible posant “ el peix al cove” com se sol dir, tot respectant les lleis espanyoles, i enriquir la família de manera més o menys conscient. Tot plegat tal vegada perquè estava collat a Madrid per uns suposats dossiers on hi constaven moltes coses d’ ell que després hem sabut tots, i no es podia propassar ni un pèl. A més d’haver-li estat diguem-ne molt generosos en l’afer de Banca Catalana.

Mas ha sofert una transformació entre uns inicis pujolistes i uns acabaments puigdemonians. Mas va començar essent un moderat també, com en Pujol. Era quan deia que la independència era una cosa medieval i periclitada. Però ha acabat posicionant -se a l’extrem dels partidaris del trencament amb Espanya. Tal vegada succeí que la cosa se li va escapar de les mans i la pressió popular al carrer va sorprendre tothom i també a ell i als seus. Però no hem d’oblidar que li van esclatar als nassos els casos de corrupció, i que potser calia buscar una sortida a tota la situació judicial a través de la utilització de nou de la senyera ( aquest cop estel·lada), com va fer en Pujol i que tan bé li va anar. A mi em sembla que el procés ha estat el fruit d’aquestes demandes populars , però també el d’un partit que estava desfet (CDC), fins al punt que han hagut de realitzar una refundació ( PdeCat) per tapar les seves vergonyes.

Puigdemont és un radical independentista de tota la vida, i ha liderat el gir complet de la dreta catalana cap a unes posicions inèdites. Contràriament a les èpoques de CIU, al PdeCa els radicals han arribat al poder del partit, tot prenent unes posicions valentes, agosarades, però molt perilloses. I en franca confrontació amb tothom que tingui una mica de poder a tot l’estat i a Catalunya. Ningú amb poder no s’ha apuntat al procés independentista, ni la banca, ni les grans empreses, ni els mitjans de comunicació, ni el poder polític, ni el poder eclesiàstic, ni el militar, ni els terratinents, ni els grans empresaris, ni les cambres de comerç…

Puigdemont és com una mena de fill pròdig que se n’ha anat de la llar paterna i que actua contra els interessos pairals dels poders que precisament ell i els seus representen. No vol dir que no hi torni quan en tingui ocasió, però de moment s’està portant com un baliga- balaga descontrolat, no pas contra els seus majors , sinó al marge d’ells, la qual cosa els ocasiona un bon mal de cap.. D’aquí l’ interès que té aquesta figura i tot el merder que ell, el seu partit i els seus socis han engegat. I per això vull donar-li suport.

Des altres partits del procés , ERC i CUP, no cal dir-ne res perquè ja són on els toca i en el lloc que els correspon segons els seus idearis.

Joan Fornsubirà
Regidor del Comú de Tàrrega