Ja sé que la preferència per haver pogut fer un referèndum acordat era majoritària entre els grups independentistes i sobiranistes, fins i tot en molts altres que potser no s’ho consideren , però que haurien preferit poder votar. Això ho demostren moltes enquestes que ens diuen que hi ha un 80% de la gent a qui els agradaria votar en un referèndum acordat.

El tancament de l’Estat espanyol per poder accedir a realitzar-lo ha impedit fins ara de poder-lo portar a terme. No hi ha hagut manera que s’entengués que fins i tot no calia reformar la Constitució per poder fer una referèndum o una consulta. No hi han volgut entrar. Per tant, queda clar que el culpable principal és un Estat espanyol amb moltes deficiències democràtiques de funcionament.

Arriba un moment doncs que els camins es bifurquen i una majoria minoritària independentista es decanten per intentar una República independent de forma unilateral per mitjà de mètodes dubtosos com forçar les lleis de funcionament del Parlament i del propi Estatut d’Autonomia, o convocar un referèndum sense garanties i que molts vam acceptar com una consulta i un gran moviment ciutadà, però no pas com un referèndum perquè enteníem que un referèndum era una altra cosa. I es va proclamar una República per majoria simple dels diputats del Parlament.

La reacció posterior de l’estat, l’empresonament, la suspensió de les institucions autonòmiques, la fugida del president i consellers a Bèlgica, la sortida de moltes empreses a fora de Catalunya, la repercussió negativa de l’economia i el no reconeixement unànime en l’àmbit internacional, ha posat ben a les clares que aquest camí ha estat voluntarista però mal encarat i executat i , per tant, es pot considerar un fracàs.

Els que hem continuat on érem, és a dir, en defensar un referèndum acordat, ens hem sentit a dir sempre que això és un impossible perquè l’Estat espanyol , amb qui hauríem d’acordar el referèndum, mai no voldrà ni parlar-ne. I fins ara , tot indica que han tingut raó.

Com també tenim raó els que vam dir que la via unilateral no tenia cap viabilitat. Que era fer volar coloms i que mai ningú no ho acceptaria, com així ha estat. O sigui que estem en un carreró sense sortida que les eleccions del 21 D potser podran desentrellar d’alguna manera, encara que ho veig difícil.

A mi em sembla que a partir d’ara, voler insistir en defensar i intentar desenvolupar una República fictícia que ningú no ha acceptat, i que l ‘Estat mai acceptarà ni de bon ni de mal grat , és una equivocació. Simplement perquè posats a forçar les coses , no tenim cap paella pel mànec , ni una. I la que podríem tenir , que és la de la gent, està dividida en dues parts més o menys iguals.

D’aquí que el retorn als plantejaments inicials d’unir forces per obligar l ‘Estat a acceptar un referèndum acordat, a l’estil escocès o quebequès , es presenti com la única possibilitat que ens queda, una possibilitat molt difícil , ja ho sé i tots ho sabem, però la única.

Hauríem de confiar en la força que tindria la convicció del 80% dels catalans per poder votar en un referèndum acordat a tot arreu, a l ‘Estat espanyol, a la UE, i en resum, a tot el món. Junts, ben decidits en la recerca d’un objectiu comú, àmplament consensuat i transversal, dels independentistes, dels sobiranistes i dels que, sense ser-ho, simplement voldrien votar. Som molts, som la majoria, som transversals. Sense divisions, sense enfrontaments , sense guerra de banderes ni faccions interessades.

Seria el retorn a la raó del que és molt difícil, un referèndum acordat, sobre allò que és senzillament impossible, la via unilateral.

Joan Fornsubirà
Regidor del Comú de Tàrrega

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here