‘Un lugar tranquilo’ es converteix en el títol (de terror) de la setmana

Al marge del segell personal de Wes Anderson, que repeteix en el cinema d’animació amb Isla la de perros, la troballa de la setmana és Un lugar tranquilo, títol de terror que ha estat tota una revolució en les pantalles nord-americanes per la manera d’atanser-se al gènere on, de vegades, es pot pensar que tot està descobert. A més, els petits tindran l’opció de veure un conte més enllà del final on tots va ser feliços, amb El príncipe encantador i ens podrem atansar al descobriment de la relació entre la física i la ‘química’ a Las leyes de la termodinámica. I per últim, una relació sobrenatural a Cada día, o com un esperit salta cada dia a un cos difierent i com pot -com de fet vol- mantenir una relació sentimental.

UN LUGAR TRANQUILO

En aquest thriller de terror considerat com la revelació del gènere pel que fa a les darreres estrenes al mercat nord-americà, una família de quatre membres ha de viure la seva vida en silenci després que unes misterioses criatures que cacen guiant-se pel so amenacin la seva supervivència. Si et senten, et donen caça.
Com totes les pel·lícules de terror, Un lugar tranquilo comença amb un escenari provocador, sortit dels nostres pitjors malsons. Però des d’aquest punt de partida, John Krasinski (director, guionista i protagonista de la pel·lícula) s’embarca en una travessia completament diferent: connectar l’amor i el temor, i aconseguir que el públic s’interessi activament per tots dos. La idea era incrementar el sentiment de terror en proporció directa amb la creixent connexió emocional entre l’espectador i els Abbott.
“Si et preocupes pels Abbott, et sorprendràs quan ells se sorprenguin, t’entristiràs quan ells estiguin tristos i estaràs aterroritzat quan ells estiguin aterrorizats. Aquesta va ser la clau del que volia fer: deixar que el públic s’enamorés del que fa dels Abbott una família tan adorable”, explica Krasinski. “Pateixes per ells de la manera més intensa possible perquè pots imaginar-te que estàs en el seu lloc”.
Una gran part de la tècnica empleada per posar al públic en el lloc dels Abbott ha consistit en la innovadora forma d’utilitzar indicis auditius. Quan Krasinski es va posar a la feina per reescriure el guió, va començar a elaborar intricades llistes de sorolls quotidians, classificant-los com a “sorolls segurs” o “sorolls insegurs”. Va ser emocionant i revelador desenvolupar un món tan contraposat al nostre propi món molestament sorollós, un món en el qual el soroll està entre les coses perilloses, encara que alhora és un element destacat de l’experiència humana.

ISLA DE PERROS

La pel·lícula explica la història d’un nen de dotze anys, Atari Kobayashi, pupil del corrupte alcalde Kobayashi. Quan, per ordre executiva, totes les mascotes canines de la ciutat de Megasaki són bandejades a un enorme abocador conegut com l’Illa Escombraries, Atari creuarà el riu que els separa a bord de la seva aeronau torbo hèlix junior, emprenent la cerca en solitari del seu gos guardià, Spots. Una vegada allí, amb l’ajuda dels seus nous amics canins, començarà una odissea èpica que decidirà el futur i la destinació de la mateixa Prefectura.
Isla de Perros, el novè llargmetratge i segona cinta d’animació stop-motion del guionista i director Wes Anderson, és una gran aventura ambientada a Japó dins de vint anys el teló dels quals de fons és una crisi canina i la histèria col·lectiva entorn dels gossos. Aquí, en un llunyà abocador conegut com a Illa Escombraries, una gossada de races diferents s’uneix per sobreviure i junts fan un descobriment insòlit: un petit pilot que canviarà el rumb de les seves vides.
La travessia inclou molt humor, acció i amistat. Però, a més, rendirà tribut a la magnitud i la bellesa del cinema japonès, a la noble lleialtat dels companys canins, a l’heroisme esperançador dels éssers petits i oblidats, advocarà pel rebuig a la intolerància, i, sobretot, celebrarà l’infrangible vincle entre un nen i el seu gos que ha donat lloc a tantes històries i aventures.

LAS LEYES DE LA TERMODINÁMICA

Resulta sorprenent el ben que s’ajusten les lleis de la física a les relacions de parella. N’hi ha prou amb traduir a l’àmbit sentimental certs conceptes científics i fins i tot, en alguns casos, amb prendre’ls literalment, com la gravetat o ‘atracció dels cossos’. Aquesta és la idea que impulsa Las leyes de la termodinámica, una comèdia romàntica que adopta l’estructura d’un documental (entrevistes a científics incloses) i que podríem resumir amb la frase “noi troba noia, noi s’enamora, noia… no ho te molt clar”.
En essència, narra la història de Manel, un físic que treballa com a professor auxiliar mentre prepara la seva tesi i que s’enamora d’Elena, model molt cotitzada i a les portes de triomfar com a actriu. El gran atractiu i gràcia de la noia, al costat de la concepció determinista de la vida que té el científic, conformaran un còctel xispejant al principi, reactiu a continuació i finalment explosiu, per tornar-se una experiència reveladora després de tot.

CADA DIA

Cada dia explica la història de Rhiannon, una adolescent de 16 anys que s’enamora d’un misteriós esperit anomenat “A”, que es desperta en un cos diferent cada dia. Sentint una enorme connexió, Rhiannon i “A” intenten veure’s, sense saber què o qui els portarà el nou dia. Com més s’enamoren l’un de l’altre, la idea d’estimar a algú que és una persona diferent cada 24 hores comença a passar factura a Rhiannon i “A”, portant-los a prendre una decisió que canviarà les seves vides per sempre.
En 2012, el famós escriptor de literatura juvenil David Levithan (conegut per coescribir en 2006 el llibre Nick i Nora, Una Nit de Música i Amor) va publicar un llibre que li va impulsar a nous nivells creatius. Aquest llibre va ser Every Day, la història d’un ens en plena adolescència anomenat A, que cada dia desperta en un cos diferent. Every Day explica els desafiaments als quals s’enfronta A quan cau bojament enamorat de Rhiannon, una noia com mai havia conegut. Podries tenir una relació amb un ànima que habita cada dia en un cos diferent? De vegades noi, de vegades noia, de vegades el quarterback del col·legi, de vegades el marginat. Qui ets si et prenen el teu cos, la teva raça, la teva roba o a la teva família? La història és una actualització de la dita «estimar a algú pel que hi ha en el seu interior», però amb més força, ja que els anys d’adolescència normalment intentem provar i experimentar amb infinitat d’identitats externes en un intent per esbrinar qui som.

EL PRINCIPE ENCANTADOR

Després del ‘i van ser feliços per sempre’, la història no va ser com crèiem. Al príncep encantador, tot el regne li persegueix. Elles, per casar-se amb ell, ells, per bandejar-li per sempre o… alguna cosa pitjor. I la cosa no millora quan Blancaneus, la Bella Dorment i Ventafocs descobreixen que estan promeses (i a punt de casar-se) amb… el mateix príncep!. I és que el Príncep Encantador és, en realitat, un príncep encantat, sotmès al terrible encanteri d’una malvada bruixa que odia l’amor; condemnat des del bressol a ser absolutament encantador i irresistible per a totes les noies, Philippe està destinat a ser el culpable que l’amor desaparegui per sempre del seu regne si abans dels 21 no és capaç de trobar l’amor veritable.
Però com pot un irresistible príncep, condemnat a enamorar a totes les donzelles que coneix, trobar l’amor veritable? Amb l’ajuda de Lenore, una indòmita lladre caça fortunes, que per alguna misteriosa raó no veu en ell cap encant més enllà de les riqueses que posseeix, Philippe emprendrà una aventura plena de perills, enigmes i situacions hilarants, obstinat a salvar al seu regne de la fatal destinació.
Produïda per John H. Williams, responsable d’èxits internacionals del cinema d’animació entre els quals destaca Shrek, El Príncipe Encantador compta amb un argument original i destrossador i una magnífica banda sonora, amb cançons interpretades per noms com Demi Lovato, que a més posa la seva veu a un dels personatges principals en la versió original.