Woke Wars, el trumpisme contraataca

 

La democràcia fa aigües. La societat, farta del fracàs dels models actuals de democràcia i de la seva ineficiència en la majoria d’aspectes socials, busca el control del discurs propagandístic amb l’objectiu de distreure amb pa i circ la població. Mentre al país els principals líders del borrós concepte anomenat democràcia veuen com els seus aliats, familiars i ministres són jutjats i imputats per escàndols i corrupteles que haurien de fer que la població sortís a cremar els carrers, l’oposició es dedica a no fer absolutament res, perquè la qualitat política és completament inexistent en ambdós costats. A l’altra banda de l’Atlàntic, un senyor gran, però menys gran que l’últim senyor gran, i la seva segona, d’origen afroasiàtic-americà o el que digui el guió aquella setmana, ha pres possessió com a president dels Estats Units.

A conseqüència d’això, es comencen a notar les primeres conseqüències catastròfiques al món. Israel i Hamàs, l’organització terrorista que ostenta el poder a Palestina, han acordat una treva que provocarà la detenció de la guerra i de la massacre. A Europa, la situació és encara pitjor: la guerra a Ucraïna està veient com Vladímir Putin sembla més obert a negociar la fi del conflicte després de més de dos anys de lluita. Més enllà de ximpleries que no ho són tant, com rebatejar el Golf de Mèxic com a Golf d’Amèrica, als Estats Units el president ha qualificat els narcotraficants com a terroristes i sembla disposat a lluitar-hi, a més de no admetre immigració il·legal i negar la nacionalitat estatunidenca als fills d’immigrants il·legals que neixin en territori americà, un sense sentit tot.

Tot això, mentre una mena de Lex Luthor o Iron Man de marca blanca, que cal recordar a fi de ser inclusiu que té funcionalitat diversa per la seva síndrome d’Asperger, fa un discurs i repeteix el mateix gest que han fet tants altres líders, inclosa la vicepresidenta de l’anterior senyor gran més gran que el senyor gran actual. Curiosament, a la majoria de mitjans el moment en què es posa la mà al cor per dir que ofereix el seu cor als presents surt tallat i només es mostra el gest, curiós i per a res manipulat, fet que recorda a uns senyors ben vestits que simpatitzaven amb un pintor austríac. Però, clar, no recorda un salut romà, perquè qui pensa en l’Imperi Romà?

Mentrestant, els croats tot allò que és bo i en contra del que és dolent culpabilitzen tot el que es mou de crear aquesta situació, menys a si mateixos, ja que això requeriria un exercici de moral i d’objectivitat que no veurem de moment. Un nou discurs s’alça per adaptar-se a la societat, mentre els joves diuen ser de dretes o d’esquerres sense saber definir què és cadascuna. El discurs mediàtic continua intentant encisar l’imaginari col·lectiu.

I igual que escriure en cert guió d’una certa pel·lícula lamentable d’una guerra en una galàxia molt, molt llunyana —”No sabem com, però Palpatine ha tornat”—, sentir avui dia un —”No sabem com, però Trump ha tornat”— fa que la realitat superi la ficció.

Adrian Blond, estudiant d’història de la UdL