En els darrers anys estem sent espectadors de cada cop més notícies sobre conflictes bèl·lics i problemàtiques que impulsen a que moltes de les persones dels països que els pateixen hagin d’abandonar casa seva. I ho fan, aquests sí, amb una mà davant i una darrera, esfereïts del que deixen darrera i sense saber si podran tornar. Aquesta és la crua realitat que viuen els refugiats. Si a això li sumem, en alguns casos, la poca – o nul·la- empatia dels països que no els volen rebre a casa seva, aquesta situació encara es complica més.

Malgrat tot, encara hi ha països, com el nostre, que estan disposats a ajudar. Així ha estat des que a Espanya el nou govern de Pedro Sánchez donava un gir a la política de refugiats obrint les portes per a que el vaixell Aquarius atraqués a València després de què Itàlia prohibís fer-ho a casa seva. I és que, al cap i a la fi, estem parlant de persones. Persones que no han tingut una vida fàcil i que només busquen una nova oportunitat per sortir del malson que han estat vivint.

Un altre cas recent seria el de l’associació Open Arms, que ajuda a aquestes persones iniciar una nova vida i que, per desgràcia no fa gaire ha viscut un episodi indesitjable amb la justícia. Un fet que ens demostra que falta encara molta consciència.

I és ben cert que quan es parla de refugiats molta gent no es posa en la seva pell. Parlant amb persones molt diverses he sentit comentaris de tot tipus. Alguns obririen les portes de casa seva sense reticències mentre que altres no entenen perquè els hem d’acollir. Llavors, jo sempre els poso en la mateixa tessitura: què passaria si en aquell vaixell anessis tu? O algun familiar teu? Creus que marxen perquè volen? Llavors hi ha molts que no saben què contestar. Això demostra, com deia al principi, la poca empatia que alguns –malauradament- tenen. Però aquesta és una feina de conscienciació que cal anar fent, fent entendre a qui encara no veu amb bons ulls l’acollida de les persones refugiades que aquesta no és la situació desitjada en primer terme pels mateixos refugiats, obligats a abandonar el seu país com a conseqüència de misèries i guerres de les que no en són culpables. Per tant, intentem crear consciència de què les persones estan per damunt de tot, i que som les persones les que ens hem d’ajudar.

El dia 20 de juny és el Dia Mundial del Refugiat. El meu desig? Que més aviat que tard es pugui deixar de celebrar perquè tothom pugui viure i conviure a casa seva, lliure de guerres i conflictes.

Lorena González
Secretària de Moviments Socials i Cultura del PSC de les Comarques de Lleida, Pirineu i Aran

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Teleponent t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Mediaponent, SL (Teleponent) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Mediaponent) dins de la UE.Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en direcció@teleponent.cat així com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://www.teleponent.cat/politica-de-privacitat/, així com consultar la meva política de privacitat.