Potser algun dia mirarem enrere i ens sorprendrà la manera com hem organitzat la nostra vida durant generacions. Hem estudiat durant molts anys per aconseguir un títol, hem buscat una feina gràcies a aquest títol i hem treballat durant dècades per poder viure. Ho hem considerat tan normal que gairebé mai ens hem preguntat si realment havia de ser així.
Des de petits ens han repetit que hem d’estudiar per tenir un bon futur. Després, que hem de fer una carrera per trobar una bona feina i, finalment, treballar molts anys per tenir una vida estable. És un camí tan conegut que sembla gairebé una llei de la naturalesa. Però no ho és. És una construcció social, i les construccions socials també poden canviar.
Aquí apareix la titulitis.
No vull dir que estudiar no serveixi. Al contrari. Una bona formació pot canviar una vida i hi ha professions en què una titulació és imprescindible. El problema comença quan deixem de veure el títol com una eina i el convertim en una etiqueta que determina el valor d’una persona.
Durant massa temps hem transmès una idea molt simple: fer una carrera és anar pel bon camí i no fer-la és quedar enrere. Però una carrera no és garantia d’èxit, de la mateixa manera que no fer-ne una no és garantia de fracàs.
Hi ha persones amb carrera que no han trobat mai la seva vocació i persones sense estudis universitaris que han creat empreses, han desenvolupat oficis, han après constantment i han construït trajectòries extraordinàries. Hi ha qui ha estudiat als vint anys i qui ha començat als quaranta o als cinquanta. Les persones canviem, ens equivoquem, descobrim noves inquietuds i, moltes vegades, ens coneixem millor després d’haver recorregut una bona part del camí.
I ara hi ha una tecnologia que pot accelerar aquest canvi: la intel·ligència artificial.
Per primera vegada tenim eines capaces d’acompanyar una persona mentre aprèn. Una IA pot explicar un concepte de diferents maneres, adaptar-se al nivell de qui pregunta, proposar exercicis, detectar errors i ajudar-nos a investigar. Això pot tenir una importància enorme tant per a una persona de divuit anys com per a una de cinquanta.
Una persona que vulgui canviar de professió avui té possibilitats que fa només una dècada eren molt més difícils d’imaginar. Pot accedir a cursos, especialitzacions, materials de tot el món i eines d’intel·ligència artificial que li permeten aprendre al seu ritme.
Això ens obliga a fer-nos una pregunta: si podem aprendre gairebé durant tota la vida i des de gairebé qualsevol lloc, per què continuem pensant l’educació com una etapa que comença quan som nens i acaba quan obtenim un títol?
Potser ha arribat el moment de passar d’una educació basada principalment en acumular credencials a una educació basada en la capacitat d’aprendre.
I això també significa replantejar què ensenyem.
Si una màquina pot recordar milions de dades i donar-nos una resposta en segons, memoritzar continuarà sent important, però probablement ja no serà suficient. Necessitarem persones capaces d’entendre, relacionar idees, detectar errors, contrastar informació, formular bones preguntes, comunicar-se, crear i prendre decisions.
En un món en què obtenir una resposta és cada vegada més fàcil, el valor estarà en saber si aquella resposta és bona.
I aquí apareix una paraula que serà cada vegada més important: criteri.
La intel·ligència artificial pot ajudar-nos a pensar, però no hauria de pensar per nosaltres. Pot donar-nos una resposta, però no pot decidir què és important per a la nostra vida. Per això l’educació de l’era de la IA haurà de parlar també d’ètica: no només de com utilitzar la tecnologia, sinó de quan utilitzar-la, quan no fer-ho i quines conseqüències poden tenir les nostres decisions.
Com més poderosa sigui una eina, més important serà la responsabilitat de qui la utilitza.
Aquesta revolució pot afectar també una institució que durant dècades ha ocupat un lloc central: la universitat.
No crec que desaparegui, però sí que el seu paper pot canviar profundament. En un futur no gaire llunyà podríem veure un sistema universitari molt més reduït i concentrat. No seria impossible imaginar que només una part, potser un 10% de les universitats actuals, mantinguessin una posició realment dominant, especialment aquelles capaces d’oferir recerca, especialització, prestigi o una experiència difícil de substituir.
És una hipòtesi, no una predicció. Però serveix per imaginar fins a quin punt podria canviar el sistema.
Al mateix temps, altres formes d’ensenyament podrien créixer molt. La formació professional, les especialitzacions, els cursos intensius, els ensenyaments pràctics, els programes vinculats a empreses i els itineraris personalitzats podrien guanyar protagonisme.
Potser deixarem de preguntar només «quina carrera has estudiat?» i començarem a preguntar «què saps fer?», «què has construït?» i «què ets capaç d’aprendre ara?».
Això no seria el final de la universitat. Seria el final de la idea que només hi ha un camí correcte per formar-se.
I aquesta transformació arribarà en un moment en què el món laboral també està canviant.
No sabem quantes feines transformarà la intel·ligència artificial ni quines professions noves apareixeran. Però sí que sabem que moltes de les habilitats que avui considerem importants poden no tenir el mateix valor d’aquí a deu o vint anys.
La capacitat més important d’un treballador potser no serà saber fer una determinada tasca, sinó ser capaç d’aprendre a fer-ne una de nova.
Durant molt de temps hem estudiat durant els primers anys de la nostra vida i després hem intentat aplicar allò que havíem après durant dècades. El futur probablement funcionarà d’una altra manera. Estudiarem, treballarem, tornarem a estudiar, canviarem de professió, aprendrem noves eines i començarem de nou tantes vegades com sigui necessari.
L’aprenentatge deixarà de ser una etapa i passarà a ser una forma de vida.
Però hi ha una qüestió encara més gran. Si la intel·ligència artificial i els robots arriben a assumir una part important del treball que avui fan les persones, què passarà si algun dia necessitem treballar menys per produir tot allò que necessitem?
La pregunta no és només econòmica. És humana.
Què farem amb el nostre temps?
La feina ens dona diners, però també rutina, relacions, reptes, identitat i una sensació de contribuir. Si algun dia la tecnologia ens allibera d’una part important del treball, haurem d’aprendre a utilitzar aquesta llibertat.
Potser tindrem més temps per cuidar la família, fer esport, estudiar, crear, investigar, fer art, ajudar els altres o participar en la societat. Però això també s’haurà d’aprendre.
I potser aquí hi ha el gran repte de l’educació del futur: no preparar-nos només per guanyar-nos la vida, sinó preparar-nos per saber viure.
Això no significa un futur sense escoles, professors, universitats o títols. Al contrari. Hi ha una dimensió humana de l’educació que considero insubstituïble. Estudiar també és conèixer gent, fer amistats, discutir idees, equivocar-se i créixer. Una intel·ligència artificial ens podrà explicar moltes coses, però no substituirà fàcilment aquesta dimensió humana.
Per això el futur no hauria de ser una guerra entre humans i màquines, ni entre escola tradicional i intel·ligència artificial. Hauria de ser una combinació intel·ligent entre tecnologia i humanitat.
Hem de permetre que les màquines facin allò que fan millor i que les persones facin allò que ens fa humans.
Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar als nostres fills només «què vols ser quan siguis gran?» i començar a preguntar-los «què vols crear?», «què vols descobrir?» i «què vols canviar?».
Perquè el món que trobaran serà probablement molt diferent del nostre.
I també hauríem de deixar de mirar el títol com el final del camí. Un títol pot obrir una porta, però després cal saber què fer quan la travesses.
Una carrera no és garantia d’èxit. No fer-la tampoc és garantia de fracàs.
El que marcarà cada vegada més la diferència serà la capacitat d’aprendre, d’adaptar-se, de pensar, de crear i de continuar avançant quan les regles canviïn.
Potser la titulitis no és només una qüestió educativa. És una manera antiga d’entendre el valor de les persones.
Potser, d’aquí a unes dècades, ens sorprendrà que durant tant de temps preguntéssim primer quin títol tenia una persona abans de preguntar-nos què sabia fer.
Perquè un paper pot demostrar que has acabat un camí.
Però no pot dir fins on ets capaç d’arribar.
Josep Maria Castells i Benabarre
Emprenedor, divulgador social i fundador del periodisme optimista de Catalunya
Aquesta web t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Teleponent com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Teleponent) dins de la UE.Veure política de privacitat de Webempresa. (https://www.webempresa.com/aviso-legal.html). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en direcció@teleponent.cat així com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://www.teleponent.cat/politica-de-privacitat/, així com consultar la meva política de privacitat.