De cara a la nova convocatòria del 10N, pràcticament totes les enquestes van estar donant una baixada entre sensible i notable a la força d’extrema dreta, si més no fins pocs dies abans. La qüestió no deixa de sorprendre, sobretot si atenem als antecedents històrics -recordem l’ascens del nazisme entre 1930 i 1932-, i a les tendències a Europa des de la dècada dels 90, amb fenòmens semblants a països com Àustria, Itàlia, França, Hungria o Finlàndia, entre d’altres, per no esmentar la resta del món, amb Trump als EEUU, Duterte a Filipines o Bolsonaro al Brasil.
Es fa més difícil d’entendre, encara, si tenim en compte el que nombrosos investigadors dels camps de la història, la filosofia, la sociologia i l’antropologia, i tants d’altres experts en política i psicologia, han escrit sobre els feixismes i els posfeixismes, sobre les raons que han mantingut amb vida les tendències d’extrema dreta, i sobre el què i el quan havien de donar vida renovada a aquest fènix. En el cas d’Espanya, les cendres incandescents dormitaven en el si del PP i, com era d’esperar, un cop el PP ha fallat, se n’han emancipat i s’han establert pel seu compte; és qüestió de temps que ”matin el pare” -si se’m permet l’expressió freudiana- com ja ha passat a Itàlia amb Berlusconi, que també va deixar entrar al Parlament la Lega Norte per la necessitat d’aliats que li donessin força per governar; vistos els resultats a dia d’avui, sembla que no va tenir la millor idea.
Però, per què passa tot això? Anem a pams. La ja anomenada “gran recessió” de 2008-2009 és, sens dubte, una raó principal. Aquesta crisi, molt més que una mera ensopegada econòmica (cícliques en el capitalisme) ha comportat també una fallada política descomunal, amb casos de corrupció generalitzada entre els partits dominants durant molts anys. Tot això es va sabent i actúa de manera fatal en la confiança de les persones. D’aquí mateix, entre d’altres, se n’ha derivat una forta crisi de valors, ja que s’ha vist que el que se’ns havia inculcat de sempre -el treball, l’honestedat, el bé comú, l’estudi…- de fet no funciona:fins fa ben poc, entre els joves, era majoritària una certa creença en que el món no és dels més esforçats, sino dels més espavilats; l’estil de música trap, un dels més acceptats ara mateix, ho reflexadescarnadament en les seves lletres. Valgui dir, però, que darrerament sorgeixen noves veus que sonen ben bé al contrari, molt reivindicatives d’un món nou que vol trencar de manera més o menys radical amb el món vell i corrupte. Moltes d’aquestes veus es troben en els “moviments sense líders”, que semblen voler donar, amb noves formes de reclam, un gir copernicà a un passat que consideren, en general, molt negatiu. Penso que cal estar alerta al que es diu i es fa des d’aquests sectors.
Però una altra raó per la que calia pensar que VOX guanyaria força en una nova convocatòria d’eleccions era el dissens polític, la manca d’enteniment entre les forces parlamentàries per arribar a la formació d’un govern, raó que van tipificar en els seus estudis intel.lectuals tan reputats com Hannah Arendt, Richard J. Evans o Robert O. Paxton: està escrit, i a l’abast de qualsevol persona, són obres de rigor científic que es troben a les biblioteques públiques, i que expliquen amb gran claredat el perill de la falta d’entesa entre els partits tradicionals parlamentaris, així com el de la manca de solucions per als problemes de la gent (paràl.lisi).
A les eleccions del 10N Sánchez va perdre diputats, i el seu possible aliat, Podemos, també. VOX va més que duplicar els seus. A jutjar per la famosa abraçada, gairebé immediata després de saber-se el desastrós resultat, semblaria que Sánchez va ser conscient, finalment, de l’error imperdonable que havia comès. Ara, el panorama és més complicat, tot i que la possibilitat d’aconseguir un govern de coalició progressista encara existeix. Una possibilitat, la que s’està treballant ara mateix, que passa per pactar amb els independentistes, aspecteque demanarà grans dosis de diàleg, molta generositat, i encara més sentit comú, perquè si això fracassa la sortida més possible seria una tercera convocatòria d’eleccions. Aquest extrem -no cal tenir-ne cap dubte-esperonaria un descontent social encara més generalitzat que provocaria noves migracions de vots cap a VOX que, després d’haver pràcticament fagocitat Ciutadans, podria també minvar les files del PP, i també provocar pèrdues de votants d’esquerres, com ja ha passat a França entre La France insoumisede Mélénchoni el FN de Le Pen, o a Itàlia entre els antics comunistes i el M5S o àdhuc La Lliga; no oblidem que els partits d’extrema dreta acostumen a anar ben nodrits de mesures socials… vistes sota el seu prisma, és clar!Però que acaben resultant convincents als grans sectors decebuts.
No val a badar.
Enric Riu i Picón
Doctor en Musicologia per la UAB i doctorand en Sociologia per la UA
Aquesta web t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Teleponent com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Teleponent) dins de la UE.Veure política de privacitat de Webempresa. (https://www.webempresa.com/aviso-legal.html). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en direcció@teleponent.cat així com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://www.teleponent.cat/politica-de-privacitat/, així com consultar la meva política de privacitat.