MÉS TECNOLÒGICS, MÉS SOLS

En els últims temps una muntanya d’estudis ens parlen de les noves malalties:

atacs de pànic, paranoies, por, ansietat. La gent es troba sola, molt sola.

No tenim temps, necessitem dies de trenta hores, cal treballar el doble per viure i pagar deutes. Així les coses, els afectes estan devaluats perquè no hi ha temps per detenir-nos en abraçades, afalacs i moixaines. Estem més connectats que mai amb el món exterior però també més sols.

Davant d’aquesta situació, varen néixer als EUA les “cuddle party” o “festa de les carícies”. Són festes on a canvi d’un preu reps carícies i abraçades dels altres assistents sense però, passar-se de la ratlla.

Aquestes festes comencen a tenir cert predicament a Europa, en els països més desenvolupats. Quan una societat arriba a aquest punt en que pot comprar una abraçada, una carícia, o una rialla, es converteix en una societat robotitzada, mecanitzada, en definitiva, idiotitzada i letàrgica.

I és precisament això el que estem projectant al futur.

Des de la literatura i des del cinema dels anys seixanta i setanta se’ns presentaven dos tipus de futur. Un, blanquinós, asèptic, en el qual els individus, la massa, estava adotzenada i controlada en cada moviment. L’altre, un futur brut, plujós, ennegrit i apocalíptic, habitat per una societat deshumanitzada que persegueix la supervivència. Tant en l’una com en l’altra les persones es troben absolutament soles, mancades de sentiments i de referents. Tant en l’una com en l’altra cadascú era conscient de la seva soledat i de la penosa manca de llibertat que patien.

De manera subtil estem arribant o tendint a aquestes societats. La diferència rau en la consciència. Com he dit, en aquelles societats la gent era plenament conscient del que havia perdut, de la seva soledat, de que hi ha un gran ull que tot ho controla, un Gran Germà. La nostra societat, la real, ja està vivint de fet aquest Big Brother sense ser-hi conscient. Simplement a través dels nostres dispositius mòbils tenen un control absolut de tot allò que fem, de la nostra ubicació exacta amb un marge d’error minúscul, d’allò que comprem, d’allò que ens agrada, d’allò que no ens agrada, de quin és el nostre poder adquisitiu, de si tenim no en tenim fills.

En definitiva, ho saben absolutament tot de nosaltres, fins i tot més que nosaltres mateixos. I aquí rau l’altra diferència, que en les societats de ciència ficció aquest control era inconsentit i en la nostra societat té ple consentiment per part nostra. És més, o tan sols té un consentiment per part nostra, sinó que hi col.laborem activament exhibint de manera impúdica cadascun dels nostres moviments en les xarxes socials i confessant en cada moment on, com i amb qui ens trobem.

Avui en dia tothom reconeix com a absolutament normals escenes de nens i adults abduïts per la pantalla de l’ordinador, del videojoc o del dispositiu mòbil. Resulta absolutament normal estar mantenint una conversa amb algú al carrer i deixar-lo amb la paraula a la boca per tal d’agafar el mòbil. Resulta perfectament familiar veure parelles o grups de gent al carrer, a un restaurant o a qualsevol lloc manipulant els seus telèfons mòbils completament aliens a les persones que tenen al costat. Recordeu quan en la incipiència de la telefonia mòbil resultava una raresa i un signe de mala educació anar parlant pel carrer amb el telèfon? Doncs d’allí hem passat a veure criatures que porten el telèfon amb reggaeton sonant a tota pastilla.

Com pot ser que el que antany ens hagués esfereït avui estigui normalitzat i acceptat?

Les noves tecnologies -especialment internet- ens han passat per damunt de manera que ni som conscients. Si podéssim comptabilitzar el temps que passem al dia absorbits per tasques superficials i insulses relacionades amb internet ens estiraríem els cabells.

M’atreviria a dir que avui resultaria més fàcil desintoxicar-se del tabac que aprendre a viure sense internet ni xarxes socials. Penseu un segon, serieu capaços d’estar un sol dia sense estar connectats?

Cesar J. Béjar Egido

Advocat